El retorn del fill adoptat pròdig

Com tots sabreu, d'aquí una estona juga el Barça. Òbviament, com tot culé estic orgullós però en certa manera estic trist. Trobo que hi ha una baixa important. Iniesteeeee? Chygrynskiy? El jugador que em falta no va de blaugrana. És Sol Campbell.

Campbell, a part de ser un jugador amb un nom de pila que no li fa justícia, és un central de l'Arsenal. Un armari empotrat de metre vuitanta-vuit, color eben (no és racisme ni descripció. Sempre he cregut que un negre gros fa més respecte que un blanc, cosa bona si ets central de futbol), que ha tornat als 'Gunners' després d'uns anys fora, vagant fins i tot per la League Two anglesa amb el Notts County. Per sort, (només li va caldre un partit) va veure que la cosa li anava més petita que els gaiumbos de Boris Izaguirre i, per necessitat dels de Londres, va tornar.

Vull destacar, però, aquest retorn. 35 tacos, algun quilo de més i una velocitat de tractor. Però una força i una col·locació fora de sèrie. És un d'aquells defenses que no pots deixar que et posi l'espatlla per davant. Si ho fa, no hi ha collons de traspassar-lo, a no ser que fem servir un martell pneumàtic -d'altra banda una pràctica tan poc ètica com difícil d'amagar dintre de les mitgetes-.

M'ha agradat tornar a veure aquest tros de jugador: un exemple de superació. És un Fauna dels de més enllà, a qui se li nota la disciplina d'uns pares de la working class britànica. Tot i que també hagués pogut sortir 'hooligan' o 'yonki' o borratxo (unes característiques que tampoc són contradictòries en el brit-football, més aviat inherents). Llàstima, Arsène, que no el fessis jugar contra el Barça. I llàstima també que els eliminéssim... (i uns collons, ja em compraré un DVD amb els millors moments).

En fi, Campbell, ets un sol.

El dríbling de Poborsky

Segur que a Poborský li queda millor el bigoti de l'alcalde (que ja és dir), que a l'alcalde una Adidas Questra

Karel Poborský va ser un futbolista txec, un bon futbolista. Tampoc penseu que va ser l'hòstia però no la tocava malament. Juntament amb la selecció del seu país, va arribar inesperadament a la final de la Eurocopa de 1996, que va perdre contra Alemanya. Arrel d'això el va fitxar el Manchester United (ja veureu perquè), on va passar sense massa pena ni glòria.

Poborský no arribava al nivell d'Effenberg, del Piero, Zidane, Messi o Cristiano (els dos primers, especials debilitats personals i immerescudament poc reconegudes) però era un número 1. Era el puto mestre del rebot (per això). En tota la carrera, tot i jugar d'extrem, no va fer ni un sol dríbling net, però sempre passava. Patatxof, patatxof, sempre passava.

Doncs Karel Poborský ja ha trobat un digne successor i, lluny del que pugueu pensar, no es tracta d'un futbolista. És un polític municipal amb bigoti color cocaïna que ha volgut regatejar la premsa. El cert és que ho ha aconseguit però el dríbling no ha estat net, ni tan sols estèticament plàstic. Els allí presents hem pogut veure que amaga alguna cosa i que només contesta allò que li convé, arribant a estratègies de dubtosa elegància per evadir les incomoditats.

Felicitats, senyor alcalde, però recordi que Poborský va perdre la final de l'Euro '96 amb el primer gol d'or de la història. Li parla Oliver Bierhoff.

Queden inaugurades les Perles Melerils

Ja fa temps, molt abans d'obrir el bloc, que penso que a TV3 hi ha un personatge "superior". I no es tracta de Florentino Pérez. De fet, no és ni home. I si dic que és "superior" és perquè no em puc imaginar com pot portar tants anys xupant de la mamella de TV3. Una mamella, per cert, que segur que té més llet que les seves, després dels reiterats embarassos que ens ha ofert.

Com ja us deveu haver imaginat, és l'Helena García Melero, un personatge que es caracteritza per embarassar-se a la mínima que té un programa. Ja ho diu Josep Cuní (que deu estar gelós per no ser ell el protagonista del post) "Helena, sóc el teu anticonceptiu". Doncs a veure si t'equivoques i la prenyes eterenament i així ens estalviarem veure les seves pífies (que sovintegen fins i tot més més que els bombos).

I ja que hi som, senyors Actimel, l'han cagat. Per què van escollir la gran Susanna Griso ("periodista y madre") per fer l'anunci del seu producte? La Melero sí que hagués donat credibilitat! Com a "periodista" no sé, pero com a "madre" segur que ens pot impartir un màster. "Master d'organització encintil per aconseguir excuses per abandonar programes bòdrios" (Véase Hora Q). A mi la única Q que em fa gràcia és la de Quagmire...

Seguim. La Melero té una malaltia coneguda com 'La síndrome del gordo de la Trinca', consistent en empitjorar amb l'edat (tot i que en aquest aspecte la Melero és encara una aprenent comparada amb Miquel Àngel Pascual). Helena, ja estaves bé al TN. Llegies el que tenies escrit i funcionava bé. La mare dels ous corcats va aparèixer amb l'absència de guió. Llavors se li va donar un bufet lliure de comentaris naïfs, buits i inútils, comparables als que tota senyora de 70 anys fa quan li parles d'internet... Per això, guionitzeu-li tot, si us plau. Ella us ho agrairà. I nosaltres també.

Per això senyors jefassos de TV3, feu tornar l'Ariadna Oltra, que a part de tenir unes celles més maques (quines celles, Dios!), no farà que els meus testicles rebotin contra el terra.

Anant al gra, queda inaugurada una secció amb lo bo i millor de la Melero. N'hi moltes de prèvies i bones però només fa pocs dies que me les apunto. Les anteriors o me n'he oblidat o no les he trobat al 3alacarta... Tot seguit us deixo amb un tastet dels últims dies. I no patiu, que pròximament segur que ens donarà nou material.

"Pipi Estrada és el meu prototip de Don Juan". Després va afegir Jesulín de Ubrique a la llista. (30-03-2010)
Després de preguntar al nou gordo de la Trinca qui era el seu personatge preferit a l'hora d'imitar i respondre aquest que Torrente: "és que hi tens una certa retirada". Això a casa meva se'n diu un "Zas, en toda la boca". (31-03-2010)
En una desfilada de moda infantil on surten tres nens a l'hora: "Aquí tenim un trio". I encara direu que el malpensat sóc jo... (31-03-2010, un dia productiu)

Un part indolor

Sense epidural. Avui ha vist la llum el Fauna, un bloc que reflectirà tot allò que em cridi l'atenció.
Sobretot seran conductes i fets, normalment reals tot i que algun d'hipotètic i imaginari segur que també caurà. Ens fixarem en el que es diu la "fauna ibèrica", uns personatges plenament criticables per un ridiculisme que ells creuen trendy. A això em refereixo, a la gent que diu aquesta paraula creient que mola però en realitat només aconsegueixen "l'efecte Carmen Lomana".
Però deixant de banda el customisme, tan merescudament denostat per culpa del Cor de la Ciutat o Ventdelplà (Guionistes, feu el favor de matar la Teresa d'una puta vegada) tampoc em permetré obviar petites teoritzacions de les nimietats de la vida, unes odes als petits detalls, allò que ens pensem que som els únics que ens hi hem fixat fins que veiem que algú altre ens ha passat al davant i ho ha deixat escrit eternament. Merda.
El Fauna serà una porta oberta a tots aquells que vulguin tafanejar, com una mirilla (com es diu en català?!) on rajar de la gent, dels "faunoibèrics" (i de més enllà). Però de tant en tant també ens permetrem el luxe de felicitar algú. També hi ha gent, poca, trendy, cool. I sense que serveixi de precedent, em sembla que el primer post real anirà en aquest sentit.
Per quedar bé hauria de dir que ho faig per voluntat de compartir. Però no, "cadascú és com és i jo sóc egoista", com deia el gran David Güell. O el que és el mateix, Joel Joan quan queia bé. Així que la realitat és que ho faig perquè em ve de gust, ja feia temps que tenia el cuquet. Però tal com ve se'n pot anar. O sigui que no us estranyeu si algun dia el tanco. Tots avisats, no fos cas que us sentiu estafats. No és la meva intenció.
Dit això i havent firmat aquesta espècie de declaració d'intencions (sempre queda bé fer-la però no garanteixo que la segueixi), ja he fotut la primera hòstia al Fauna. Ara començarà a plorar.