dimarts, 20 d’abril del 2010

El retorn del fill adoptat pròdig


Com tots sabreu, d'aquí una estona juga el Barça. Òbviament, com tot culé estic orgullós però en certa manera estic trist. Trobo que hi ha una baixa important. Iniesteeeee? Chygrynskiy? El jugador que em falta no va de blaugrana. És Sol Campbell.

Campbell, a part de ser un jugador amb un nom de pila que no li fa justícia, és un central de l'Arsenal. Un armari empotrat de metre vuitanta-vuit, color eben (no és racisme ni descripció. Sempre he cregut que un negre gros fa més respecte que un blanc, cosa bona si ets central de futbol), que ha tornat als 'Gunners' després d'uns anys fora, vagant fins i tot per la League Two anglesa amb el Notts County. Per sort, (només li va caldre un partit) va veure que la cosa li anava més petita que els gaiumbos de Boris Izaguirre i, per necessitat dels de Londres, va tornar.

Vull destacar, però, aquest retorn. 35 tacos, algun quilo de més i una velocitat de tractor. Però una força i una col·locació fora de sèrie. És un d'aquells defenses que no pots deixar que et posi l'espatlla per davant. Si ho fa, no hi ha collons de traspassar-lo, a no ser que fem servir un martell pneumàtic -d'altra banda una pràctica tan poc ètica com difícil d'amagar dintre de les mitgetes-.

M'ha agradat tornar a veure aquest tros de jugador: un exemple de superació. És un Fauna dels de més enllà, a qui se li nota la disciplina d'uns pares de la working class britànica. Tot i que també hagués pogut sortir 'hooligan' o 'yonki' o borratxo (unes característiques que tampoc són contradictòries en el brit-football, més aviat inherents). Llàstima, Arsène, que no el fessis jugar contra el Barça. I llàstima també que els eliminéssim... (i uns collons, ja em compraré un DVD amb els millors moments).

En fi, Campbell, ets un sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada